Buidor

Ella no gosava mirar-lo als ulls. Tan sols veia les seves mans suaus sobre els seus genolls. Semblava tant calmat.. Estranyament calmat. Notava que la seva mirada se li clavava al damunt amb una calma i una passivitat pertorbadores. Intentava reunir coratge d’on no n’hi havia, com petits trossos de la barrera que l’ajudava a avançar a la vida i la protegia dels cops. Intentava parlar però li feia por. Obria la boca i no en sortia més que un alè de moribund. Ell la continuava mirant impassible i tan sols feia que tot el coratge reunit s’esfumés més ràpidament del que hauria pogut evitar.

Semblava que era incapaç de dir ni una sola paraula. I després de deixar-se dur per la seva covardia massa temps va notar que ell aixecava el cap per mirar cap al cel. Va deixar anar un sospir. Deixava de sentir el pes dels seus ulls sobre les seves espatlles.

- Per què em fas això? Per què ara has tornat?- va gosar dir finalment tancant els ulls.

Esperava que la resposta no arribés mai.

- No ho sé.

Tres paraules. Després de tant d’esforç per articular la frase la destrossava amb tres paraules. Era ridícul. Es sentia com un vaixell de paper al que l’aigua va menjant a poc a poc. Però ell feia volar una casa de palla amb una sola bocanada d’aire. No podia deixar les coses aquí. Li havia de dir. No podia ser intermitent a la seva vida. Era com si anés posant el dit dins la seva llaga mica en mica, maquiavèl•licament.

- Si vols tornar a la meva vida d’acord. Però si en vols marxar, marxa’n. Deixa de fer-me patir... Tornaràs?- va dir finalment tartamudejant.

Era cruel per part seva que tornés quan ja havia solucionat la seva vida i se n’havia refet. Va semblar que es pensava la resposta. L’aterrava pensar en qualsevol de les possibles respostes i el que això comportaria.

- No.

Va semblar que la seva veu era crua i contundent. Va ser com si li disparessin amb un revòlver al mig del pit. Potser no estava preparada per sentir-ho. Potser no és el que volia sentir.

- Estaràs millor sense mi.

Què volia dir això? Sentia un dolor agut al coll, estava a punt de plorar.

Ell es va aixecar i passant-li la mà per el pòmul va agafar la jaqueta i va marxar. Deixant un rastre al seu darrere. Una olor, un color, un halo. De sobte tot semblava més buit. Més fosc.





by: Amelie Laugsap

Setja d'ombres

Ells no l’entenen. No deixen de colpejar-la. No deixen d’insistir. S’intenta resistir, són més, més forts. Sap que tot el que puguin dir no importarà. Que ella es mantindrà ferma i que res aconseguirà moure-la. Són com éssers de formigó. Per què no ho veuen? Per què no són capaços d’entendre-ho? Incapaços de deixar de jutjar-la? L’assetgen. Són a tot arreu. Avaluen tot el que fa, tot el que diu. Ella opta per callar el màxim que pugui, per aparentar. Ella sembla feliç amb ells, ella sembla ser així. No pensa deixar que la calin fins als ossos, és més forta. Sap lluitar. I en tots els moments en què ha sabut mantenir-se ferma se n’ha sortit. Només una mica més. Tan sols ha de resistir una miqueta més.


by: Amelie Laugsap

Untitled

Sentia un desig incontrolable de plorar, altre cop, es va dir. Portava dies sense sortir de casa. No li havia fet falta fer el llit, ni apujar les persianes. Des d’aquella tarda restava ajaguda en aquell racó, duia la mateixa roba i el maquillatge corregut. Els dies semblaven curts, volaven sols. I, al mateix temps, cada hora se li feia eterna i se li clavava a la carn com milions d’agulles, esquinçant-la mica en mica, com aquell que no vol la cosa. Havia pensat en aixecar-se, potser tan sols per anar a buscar l’ampolla de whisky i deixar-se morta altre cop en aquell racó. Però el seu cos no li permetia. Notava la cara encarcarada i el cos adolorit. Una força superior l’obligava a restar asseguda en aquell racó tant ombrívol i deixar passar les hores, cada segon fent un esforç titànic per no pensar, per no plorar. Sabia que restar allí no era la solució, però va pensar que es vivia millor entre les ombres.



Amelie Laugsap

A, apassionada, es deixa besar per R. Mentre el llavis d’R freguen frenèticament els d’ella, per la ment d’A comencen a brollar imatges. A intenta concentrar-se desesperadament intentant que R no noti el seu canvi d’actitud. Està massa ocupat per notar un canvi en la seva expressió mentre gaudeix amb el seu cos. A, comença a transpirar. De sobta recorda vagament aquell viatge. Recorda com la mà d’X li acarona el rostre i cada mirada, cada mot. De sobte imagina el que no ha passat, el que vol que passi. Allò que, sense saber-ho, el seu cap planeja al detall. Trobades, converses, petons, que segurament mai es duran a terme. S’intenta convèncer de que és una bogeria. Per què sacrificar tot el que té? Per què deixar-ho tot per una fotesa? La seguretat, la moralitat. Tot pesa més. Ella sap que amb ell no tot serà fàcil, que no són iguals, que no estan fets per estar junts. Avalua, sospesa i analitza. De sobte es sent saturada. Com si no pogués respirar. Sent com un gran pes sobre seu, s’asfixia, hiperventila, sua. No pot pensar... tot és negre. El seu rostre està contret per una ganyota de patiment. Es sent oprimida. Intenta alliberar-se. R no se n’adona, està ocupat gaudint d’ella, d’aquella manera tant dolça i a la vegada apassionada que A coneix tant bé. Entén que no se n’adoni, s’intenta alliberar de les seves mans, càlides, però ell continua impassible. Finalment tensa el cos en un espasme i es tomba bruscament. R, sorprès s’allunya d’ella. A s’aixeca i es retira a un racó fosc de l’habitació. Té la fisonomia descomposta i els seus ulls, humits, deixen que les llàgrimes llisquin fins a la barbeta, on es perden en la foscor del seu cos nu.

Arenes movedisses

N’estava farta de parlar de nostàlgia davant del seu reflex. Se n’havia afartat d’amagar-se a inhòspits racons de món durant hores deixant-se dur per la melancolia, i sentint com el temps l’acaronava però que era incapaç d’adonar-se del seu avanç com si estigués dins d’un estrany somni que no era capaç d’entendre. Tampoc aguantava passar-se hores i hores davant d’un full de paper deixant que la seva mà fes cas al seu subconscient, deixant que les paraules brollessin com petites gotes de sang des del seu interior, esquinçant-la i que, després d’exposar-se, un encenedor fes efímera l’existència d’aquelles làmines i, mica en mica, consumint-se en cendres, com ella mateixa, morissin grisenques enmig d’immundícia, com si no valguessin res. Com una paròdia d’ella mateixa, res no val. Enlloc no encaixa sinó entre ronya. No té clar què sent, no sap com interpretar els miratges fugaços que li creuen la ment, sent com si mica en mica s’anés enfonsant enmig d’arenes movedisses.



by: Amelie Laugsap