I.

Per molt que ho intentés era incapaç de plasmar els seus fantasmes en un tros de paper. Era perfectament conscient que portava dues hores davant de la màquina d’escriure. La pressió se li tirava al damunt. Encara veia de reüll, sobre la tauleta, un parell de metres més enllà, el que quedava d’aquell pastís, dolç i tendre com res que mai tornaria a tastar. Les espelmes estaven tombades al costat del plat. Dos cossos inerts que pesaven per sí sols. Era com si de cop, al bufar, la seva vida s’hagués esfumat i tan sols les fines volutes de fum deixaven constància del que havia estat, el que era i el que seria.

Els esquinços de diverses pàgines encara jeien al terra, delimitats per la pota de la cadira. Després d’aquell atac d’ira, pàgines de vestigis mentals s’havien anat acumulant implacablement sota els seus peus. Res de bo, res valia la pena.

Dues hores abans, després de bufar aquelles dues espelmes de cera vermella se n’havia adonat d’un fet que li havia passat inadvertit durant anys. Havia gastat banalment vint-i-tres anys del seu temps i, a aquestes alçades, se n’adonava que encara no era ningú. Vivia en un àtic vell al Raval de Barcelona. Les canonades rovellades es queixaven al sentir el cruixit del terra i els gemecs de les finestres que no tancaven. Un edifici de prostitutes i actors de segona de show barat i d’espectacles de varietats.

Enmig del rebombori nocturn de la púrria ressonava la remor del centre de la ciutat. Barcelona es planyia entre arquitectes modernistes, executius, propietaris i dames de l’alta societat. Tothom havia triat el seu destí. I malgrat això, les muses l’havien abandonat ja feia temps. No podia evitar tastar el gust amarg del fracàs a la llengua. Era època de canvi, de ressorgir, però les parets humides d’aquell àtic l’asfixiaven cada vegada més, i, al seu temps, cada vegada era més incapaç de sortir al món exterior.

Va fitar els ulls en el full en blanc que reposava sobre el rodet de la Underwood. La màquina també notava el pas del temps i les seves tecles cada vegada eren més dures i gastades. L’única companya després de tants anys el mirava amb un somriure burleta. Sabia perfectament que les màquines d’escriure no tenien ni ulls ni boca. Però va entreveure una fesomia en el metall gastat i escamós de l’estructura. Mica en mica s’anava transformant en una ganyota grollera i macabra.

La llum que s’escolava per la finestra havia adoptat un to grana amb pinzellades de violeta que tenyia l’habitació amb una llum fantasmagòrica. Va parpellejar dues vegades perquè els ulls s’acostumessin a aquella foscor purpúria. Es va tombar i va veure el pastís. S’havia convertit en una massa amorfa que regalimava tauleta avall fins al terra, com una llengua de quitrà que es despenjava des del plat, llepant les rajoles i pintant-les de fosc. Va fer un salt i es va enganxar al respatller de la cadira. La seva Underwood, companya de penes i alegries, continuava sondejant-lo amb un somriure maquiavèl•lic cada vegada més marcat que li deformava aquell rostre impossible que li havia quedat gravat a la ment.

Des dels racons sentia el xiuxiuejar dels ratolins, delectosos per endur-se un dels seus manuscrits rebregats per fer-se’n un niu. La massa viscosa s’acostava cada vegada més a la seva cadira, mentre sentia els ulls de la màquina d’escriure clavats a la nuca com petites agulles de gel.

Va notar que la cadira es començava a bellugar. Primerament va creuar-li la ment la imatge d’un ratolí creuant d’un costat a l’altra per sota dels seus peus però de sobte la cadira es va tornar a sacsejar. I un cop, i un altre. Va ser aleshores en què va adonar-se de que les potes de la cadira es movien soles. Es va agafar fortament a la taula en un acte reflex per no caure al terra. Però va endur-se’n amb ell tots els papers i les plomes que hi havia escampades. La tinta, en caure a terra, va lliscar fins a la gran taca fosca que, minuts abans havia estat un pastís d’aniversari. I les plomes van començar a enlairar-se en una espiral perfecte sobre el seu cap, passant fugaçment davant dels seus ulls escèptics.

El vent li bellugava els cabells frenèticament, absort per aquella gran espiral de papers i plomes. Les lletres sortien dels fulls, en frases ondulades que es cargolaven entre estilogràfiques. Paraules i paraules volaven davant seu. Les recordava. Cada una d’elles havia sortit de dins seu, un esquinç de la seva ànima. Recordava la seva trivialitat.

Finalment, les seves mans van cedir, després d’una llarga estona clavant les ungles en la fusta, i va topar amb la cara contra el terra. Quan va obrir els ulls, aquella llengua pèrfida i pútrida s’escolava entre els recons del seu cos i el devorava com els corcons la fusta. Òrgan a òrgan. Sentia el xiulet que fa la carn quan es crema i el dolor agut i gèlid de la pell quan s’esquinça. Finalment, tot es va tornar fosc enmig d’una espiral de paraules.

Quan va obrir els ulls, havia caigut de nassos al terra. S’havia fet fosc. Els sorolls nocturns del Raval començaven a lliscar per les obertures i les llums púrpures dels seus establiments entraven rebent per sota el marc de la finestra. Es va aixecar com va poder. Tenia el cos adolorit. No recordava quanta estona portava ajagut al terra com hi havia anat a parar. Tan sols veia passar imatges vertiginoses sobre pastissos desfets, fulls, frases, plomes. Les temples li palpitaven i es notava els ulls cansats. Es va fregar la cara amb les mans. Tot semblava al seu lloc. La seva màquina d’escriure, amb un full de paper reposant al rodet, les plomes, tinters i fulls escampats sobre l’escriptori. Res sortia de la normalitat. Sobre la tauleta hi havia un plat, que ell va pressuposar que era el del dinar i dues siluetes vermelles. Semblaven dues xifres. Potser un dos i un tres. No sabia d’on les devia haver tret, remenant els calaixos, es va dir.

Va estirar la cadira pel respatller i s’hi va asseure. Tot just aleshores va veure dues marques a ambdós costats del seient. Eren marques de les ungles de dues mans agafades fermament a la fusta. Cinc solcs blanquinosos sobre la fusta fosca, a cada costat.

Tot just en aquell moment es va asseure davant de la màquina d’escriure i va deixar que els seus dits es guiessin sols, mentre premien les tecles mig esborrades a tota velocitat, com si quelcom hagués de passar. Com si la calma de la nit s’hagués de veure interrompuda per algun afer insospitat.


Amelie Laugsap
http://amelielaugsaprules.blogspot.com

I.

Per molt que ho intentés era incapaç de plasmar els seus fantasmes en un tros de paper. Era perfectament conscient que portava dues hores davant de la màquina d’escriure. La pressió se li tirava al damunt. Encara veia de reüll, sobre la tauleta, un parell de metres més enllà, el que quedava d’aquell pastís, dolç i tendre com res que mai tornaria a tastar. Les espelmes estaven tombades al costat del plat. Dos cossos inerts que pesaven per sí sols. Era com si de cop, al bufar, la seva vida s’hagués esfumat i tan sols les fines volutes de fum deixaven constància del que havia estat, el que era i el que seria.

Els esquinços de diverses pàgines encara jeien al terra, delimitats per la pota de la cadira. Després d’aquell atac d’ira, pàgines de vestigis mentals s’havien anat acumulant implacablement sota els seus peus. Res de bo, res valia la pena.

Dues hores abans, després de bufar aquelles dues espelmes de cera vermella se n’havia adonat d’un fet que li havia passat inadvertit durant anys. Havia gastat banalment vint-i-tres anys del seu temps i, a aquestes alçades, se n’adonava que encara no era ningú. Vivia en un àtic vell al Raval de Barcelona. Les canonades rovellades es queixaven al sentir el cruixit del terra i els gemecs de les finestres que no tancaven. Un edifici de prostitutes i actors de segona de show barat i d’espectacles de varietats.

Enmig del rebombori nocturn de la púrria ressonava la remor del centre de la ciutat. Barcelona es planyia entre arquitectes modernistes, executius, propietaris i dames de l’alta societat. Tothom havia triat el seu destí. I malgrat això, les muses l’havien abandonat ja feia temps. No podia evitar tastar el gust amarg del fracàs a la llengua. Era època de canvi, de ressorgir, però les parets humides d’aquell àtic l’asfixiaven cada vegada més, i, al seu temps, cada vegada era més incapaç de sortir al món exterior.

Va fitar els ulls en el full en blanc que reposava sobre el rodet de la Underwood. La màquina també notava el pas del temps i les seves tecles cada vegada eren més dures i gastades. L’única companya després de tants anys el mirava amb un somriure burleta. Sabia perfectament que les màquines d’escriure no tenien ni ulls ni boca. Però va entreveure una fesomia en el metall gastat i escamós de l’estructura. Mica en mica s’anava transformant en una ganyota grollera i macabra.

La llum que s’escolava per la finestra havia adoptat un to grana amb pinzellades de violeta que tenyia l’habitació amb una llum fantasmagòrica. Va parpellejar dues vegades perquè els ulls s’acostumessin a aquella foscor purpúria. Es va tombar i va veure el pastís. S’havia convertit en una massa amorfa que regalimava tauleta avall fins al terra, com una llengua de quitrà que es despenjava des del plat, llepant les rajoles i pintant-les de fosc. Va fer un salt i es va enganxar al respatller de la cadira. La seva Underwood, companya de penes i alegries, continuava sondejant-lo amb un somriure maquiavèl•lic cada vegada més marcat que li deformava aquell rostre impossible que li havia quedat gravat a la ment.

Des dels racons sentia el xiuxiuejar dels ratolins, delectosos per endur-se un dels seus manuscrits rebregats per fer-se’n un niu. La massa viscosa s’acostava cada vegada més a la seva cadira, mentre sentia els ulls de la màquina d’escriure clavats a la nuca com petites agulles de gel.

Va notar que la cadira es començava a bellugar. Primerament va creuar-li la ment la imatge d’un ratolí creuant d’un costat a l’altra per sota dels seus peus però de sobte la cadira es va tornar a sacsejar. I un cop, i un altre. Va ser aleshores en què va adonar-se de que les potes de la cadira es movien soles. Es va agafar fortament a la taula en un acte reflex per no caure al terra. Però va endur-se’n amb ell tots els papers i les plomes que hi havia escampades. La tinta, en caure a terra, va lliscar fins a la gran taca fosca que, minuts abans havia estat un pastís d’aniversari. I les plomes van començar a enlairar-se en una espiral perfecte sobre el seu cap, passant fugaçment davant dels seus ulls escèptics.

El vent li bellugava els cabells frenèticament, absort per aquella gran espiral de papers i plomes. Les lletres sortien dels fulls, en frases ondulades que es cargolaven entre estilogràfiques. Paraules i paraules volaven davant seu. Les recordava. Cada una d’elles havia sortit de dins seu, un esquinç de la seva ànima. Recordava la seva trivialitat.

Finalment, les seves mans van cedir, després d’una llarga estona clavant les ungles en la fusta, i va topar amb la cara contra el terra. Quan va obrir els ulls, aquella llengua pèrfida i pútrida s’escolava entre els recons del seu cos i el devorava com els corcons la fusta. Òrgan a òrgan. Sentia el xiulet que fa la carn quan es crema i el dolor agut i gèlid de la pell quan s’esquinça. Finalment, tot es va tornar fosc enmig d’una espiral de paraules.

Quan va obrir els ulls, havia caigut de nassos al terra. S’havia fet fosc. Els sorolls nocturns del Raval començaven a lliscar per les obertures i les llums púrpures dels seus establiments entraven rebent per sota el marc de la finestra. Es va aixecar com va poder. Tenia el cos adolorit. No recordava quanta estona portava ajagut al terra com hi havia anat a parar. Tan sols veia passar imatges vertiginoses sobre pastissos desfets, fulls, frases, plomes. Les temples li palpitaven i es notava els ulls cansats. Es va fregar la cara amb les mans. Tot semblava al seu lloc. La seva màquina d’escriure, amb un full de paper reposant al rodet, les plomes, tinters i fulls escampats sobre l’escriptori. Res sortia de la normalitat. Sobre la tauleta hi havia un plat, que ell va pressuposar que era el del dinar i dues siluetes vermelles. Semblaven dues xifres. Potser un dos i un tres. No sabia d’on les devia haver tret, remenant els calaixos, es va dir.

Va estirar la cadira pel respatller i s’hi va asseure. Tot just aleshores va veure dues marques a ambdós costats del seient. Eren marques de les ungles de dues mans agafades fermament a la fusta. Cinc solcs blanquinosos sobre la fusta fosca, a cada costat.

Tot just en aquell moment es va asseure davant de la màquina d’escriure i va deixar que els seus dits es guiessin sols, mentre premien les tecles mig esborrades a tota velocitat, com si quelcom hagués de passar. Com si la calma de la nit s’hagués de veure interrompuda per algun afer insospitat.


Amelie Laugsap
http://amelielaugsaprules.blogspot.com

En el momento en que se cerró la puerta con un ruido sordo fue como si de repente la invadiera una ola de dolor. Y justo entonces comprendió que no volvería. Notó que le temblaban las piernas, como hojas mecidas por el viento. Sin darse cuenta estaba tendida sobre las baldosas de la cocina, su frialdad era tranquilizadora. Notaba punzadas en el pecho. Sabía la verdad, lo entendía, pero aún así no alcanzaba a levantarme, a pensar. Era como si fuera una marioneta de madera sin hilos, tumbada en el suelo, con la mirada perdida en algún punto de aquella infernal cocina que jamás había usado, con la que jamás había cocinado nada que llevarme a la boca. No sabía si el dolor que ahora me revolvía las tripas era el hambre de días sin comer o el ardor de comprender que, por primera vez estaba sola de verdad. Siempre había temido a la soledad, era una impotencia ensordecedora que la transportaba a una dimensión oscura de materia gris.

Se levantó con esfuerzo con la ayuda de sus bracitos delgados como ramas de un árbol en invierno y se tambaleó un poco.
Se acercó al dormitorio y cogió el álbum de fotos en el que llevaba años almacenando instantáneas de polaroid. Al abrirlo vio una foto junto a él, aquella joven imagen de los dos, de unos diez años atrás. Jamás se había vuelto a poner ese jersey color vino tinto.

Solo al observar la tez pálida de él comprendió que, junto a ellos, todo había terminado. No le quedaba nada más en aquel mundo. Hacía años que ni siquiera se tenía a sí misma, des del fatídico día en que decidió alejarse del mundo tan solo junto a él. Se alejó de la caja i cogió las llaves del coche de la mesilla. Se metió dentro del viejo Ford i condujo hasta las afueras de la ciudad, donde solía ir a pensar, paseando por un parque verde al que solo iban viejos y niños, cruzado por un río profundo.

Aparcó y se apeó del vehículo. Caminó hasta el río, feroz y salvaje. Sabía que jamás había sido capaz de aprender a nadar. Sumergió las piernas hasta las rodillas, el agua la arrastraba cauce abajo. Lentamente se dejó llevar y, al cabo de unos minutos si poder apearse, se hundió finalmente en aquellas aguas oscuras y frías.



by: Amelie Laugsap

Buidor

Ella no gosava mirar-lo als ulls. Tan sols veia les seves mans suaus sobre els seus genolls. Semblava tant calmat.. Estranyament calmat. Notava que la seva mirada se li clavava al damunt amb una calma i una passivitat pertorbadores. Intentava reunir coratge d’on no n’hi havia, com petits trossos de la barrera que l’ajudava a avançar a la vida i la protegia dels cops. Intentava parlar però li feia por. Obria la boca i no en sortia més que un alè de moribund. Ell la continuava mirant impassible i tan sols feia que tot el coratge reunit s’esfumés més ràpidament del que hauria pogut evitar.

Semblava que era incapaç de dir ni una sola paraula. I després de deixar-se dur per la seva covardia massa temps va notar que ell aixecava el cap per mirar cap al cel. Va deixar anar un sospir. Deixava de sentir el pes dels seus ulls sobre les seves espatlles.

- Per què em fas això? Per què ara has tornat?- va gosar dir finalment tancant els ulls.

Esperava que la resposta no arribés mai.

- No ho sé.

Tres paraules. Després de tant d’esforç per articular la frase la destrossava amb tres paraules. Era ridícul. Es sentia com un vaixell de paper al que l’aigua va menjant a poc a poc. Però ell feia volar una casa de palla amb una sola bocanada d’aire. No podia deixar les coses aquí. Li havia de dir. No podia ser intermitent a la seva vida. Era com si anés posant el dit dins la seva llaga mica en mica, maquiavèl•licament.

- Si vols tornar a la meva vida d’acord. Però si en vols marxar, marxa’n. Deixa de fer-me patir... Tornaràs?- va dir finalment tartamudejant.

Era cruel per part seva que tornés quan ja havia solucionat la seva vida i se n’havia refet. Va semblar que es pensava la resposta. L’aterrava pensar en qualsevol de les possibles respostes i el que això comportaria.

- No.

Va semblar que la seva veu era crua i contundent. Va ser com si li disparessin amb un revòlver al mig del pit. Potser no estava preparada per sentir-ho. Potser no és el que volia sentir.

- Estaràs millor sense mi.

Què volia dir això? Sentia un dolor agut al coll, estava a punt de plorar.

Ell es va aixecar i passant-li la mà per el pòmul va agafar la jaqueta i va marxar. Deixant un rastre al seu darrere. Una olor, un color, un halo. De sobte tot semblava més buit. Més fosc.





by: Amelie Laugsap

Setja d'ombres

Ells no l’entenen. No deixen de colpejar-la. No deixen d’insistir. S’intenta resistir, són més, més forts. Sap que tot el que puguin dir no importarà. Que ella es mantindrà ferma i que res aconseguirà moure-la. Són com éssers de formigó. Per què no ho veuen? Per què no són capaços d’entendre-ho? Incapaços de deixar de jutjar-la? L’assetgen. Són a tot arreu. Avaluen tot el que fa, tot el que diu. Ella opta per callar el màxim que pugui, per aparentar. Ella sembla feliç amb ells, ella sembla ser així. No pensa deixar que la calin fins als ossos, és més forta. Sap lluitar. I en tots els moments en què ha sabut mantenir-se ferma se n’ha sortit. Només una mica més. Tan sols ha de resistir una miqueta més.


by: Amelie Laugsap

Untitled

Sentia un desig incontrolable de plorar, altre cop, es va dir. Portava dies sense sortir de casa. No li havia fet falta fer el llit, ni apujar les persianes. Des d’aquella tarda restava ajaguda en aquell racó, duia la mateixa roba i el maquillatge corregut. Els dies semblaven curts, volaven sols. I, al mateix temps, cada hora se li feia eterna i se li clavava a la carn com milions d’agulles, esquinçant-la mica en mica, com aquell que no vol la cosa. Havia pensat en aixecar-se, potser tan sols per anar a buscar l’ampolla de whisky i deixar-se morta altre cop en aquell racó. Però el seu cos no li permetia. Notava la cara encarcarada i el cos adolorit. Una força superior l’obligava a restar asseguda en aquell racó tant ombrívol i deixar passar les hores, cada segon fent un esforç titànic per no pensar, per no plorar. Sabia que restar allí no era la solució, però va pensar que es vivia millor entre les ombres.



Amelie Laugsap

A, apassionada, es deixa besar per R. Mentre el llavis d’R freguen frenèticament els d’ella, per la ment d’A comencen a brollar imatges. A intenta concentrar-se desesperadament intentant que R no noti el seu canvi d’actitud. Està massa ocupat per notar un canvi en la seva expressió mentre gaudeix amb el seu cos. A, comença a transpirar. De sobta recorda vagament aquell viatge. Recorda com la mà d’X li acarona el rostre i cada mirada, cada mot. De sobte imagina el que no ha passat, el que vol que passi. Allò que, sense saber-ho, el seu cap planeja al detall. Trobades, converses, petons, que segurament mai es duran a terme. S’intenta convèncer de que és una bogeria. Per què sacrificar tot el que té? Per què deixar-ho tot per una fotesa? La seguretat, la moralitat. Tot pesa més. Ella sap que amb ell no tot serà fàcil, que no són iguals, que no estan fets per estar junts. Avalua, sospesa i analitza. De sobte es sent saturada. Com si no pogués respirar. Sent com un gran pes sobre seu, s’asfixia, hiperventila, sua. No pot pensar... tot és negre. El seu rostre està contret per una ganyota de patiment. Es sent oprimida. Intenta alliberar-se. R no se n’adona, està ocupat gaudint d’ella, d’aquella manera tant dolça i a la vegada apassionada que A coneix tant bé. Entén que no se n’adoni, s’intenta alliberar de les seves mans, càlides, però ell continua impassible. Finalment tensa el cos en un espasme i es tomba bruscament. R, sorprès s’allunya d’ella. A s’aixeca i es retira a un racó fosc de l’habitació. Té la fisonomia descomposta i els seus ulls, humits, deixen que les llàgrimes llisquin fins a la barbeta, on es perden en la foscor del seu cos nu.