Records

Després de tant de temps, deixava que les hores passessin entre els seus ulls amb la velocitat vertiginosa. Semblava que no feia tant. Però lentament se n’adonava de que no podia aturar la marxa dels segons i que mica en mica, gota a gota, el temps s’escolava entre els seus dits, frenètics per aturar-ho. No volia que tot es convertís es un sac de records oblidats en un racó. No volia deixar d’olorar, escoltar, palpar. I sabia que el temps aniria ferint les seves vivències i que, mica en mica, àcidament es convertirien en una marca i res més. Que tots els sentiments serien freds, com els àpats que esperen ser devorats sobre unes tovalles blanques, mentre mica en mica tot es va esmorteint. Sabia que ella no podia fer-hi res, que encara que ho intentés tot acabava convertint-se en res i els detalls marxarien paulatinament. Però la força de no voler oblidar el que havia arribat a sentir entre aquelles quatre parets feia que lluités fins a panteixar contra formigó, plom. Contra tot allò inamovible. No li importava sangrar, ferir-se. Res importava. Però quan, entre esbufecs observava el seu voltant, un caos constant i asfixiant, s’adonava que havia perdut la causa, que per molt que fes mai no ho aconseguiria. Quan s’alçava, la seva ment volava entre aquell mar fosc de records. Sentia com l’adrenalina li cremava les venes. I anhelava trencar amb tot, res de nusos, murs. Res la retenia. Sentia com renaixia una i una altra vegada. Recordava mots. Mots i més mots. Sabia que no duraria. Aviat tornaria a deixar-se dur per aquelles ombres fosques que l’assetjaven. Fantasmes fugissers. Tot eren fantasmes. Tot eren records. Com si mai els hagués viscut, fotogrames d’una vida aliena.

P***

Ara, lluny d’allà encara ho tenia menys clar. Ell li havia parlat d’ideals. De trencar amb tot, de viure com sempre havia volgut. Ella sabia que mai havia estat capaç de deixar-ho tot. Sabia que el pes d’aquelles estúpides directrius sempre es recolzaria en les seves espatlles. I que, tot i no estar escrites, tothom les tenia presents, corrien més ràpides que la pólvora, es filtraven millor que l’aigua, s’encomanaven més que la nostàlgia. I ella, covarda, no les ometia pas. No era com volia ser, diferent. Era poruga, callada. Anisava amb totes les seves forces bordar-li a la cara al món i donar-li la volta a tot. Aixecar admiracions, trencar barreres. Però per sobre de tot, temia els comentaris corrosius d’aquells infeliços que, igual que ella, pretenen passar-se la vida atrapats dins la societat, com autòmats programats per un manual d’instruccions morals. I que es deixaven asfixiar per paraules soltes, per mirades buides, per el soroll dels engranatges del seus òrgans. I que finalment, després de contenir-se durant segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, anys, després d’una vida, tot s’acabava en un esbufec lleuger com una ploma, més fugaç que els somnis, fets d’un material més fràgil que el vidre. Ella anhelava fer-li cas, anhelava volar. I deixar-los estar, desfer-se dels braços mecanitzats d’aquells semi-homínids que l’estiraven cap a l’abisme, cap entremig d’un núvol d’éssers en pena, atrapats en una tela d’aranya d’alumini i formigó. Volia deixar-se endur per les seves paraules, deixar-ho estar tot, tan absurd... i que, entre els seus braços donessin l’esquena al món, que caminessin tots dos sols pel marge del camí, que fossin el que no havien de ser. Volia infringir les regles.