I.

Per molt que ho intentés era incapaç de plasmar els seus fantasmes en un tros de paper. Era perfectament conscient que portava dues hores davant de la màquina d’escriure. La pressió se li tirava al damunt. Encara veia de reüll, sobre la tauleta, un parell de metres més enllà, el que quedava d’aquell pastís, dolç i tendre com res que mai tornaria a tastar. Les espelmes estaven tombades al costat del plat. Dos cossos inerts que pesaven per sí sols. Era com si de cop, al bufar, la seva vida s’hagués esfumat i tan sols les fines volutes de fum deixaven constància del que havia estat, el que era i el que seria.

Els esquinços de diverses pàgines encara jeien al terra, delimitats per la pota de la cadira. Després d’aquell atac d’ira, pàgines de vestigis mentals s’havien anat acumulant implacablement sota els seus peus. Res de bo, res valia la pena.

Dues hores abans, després de bufar aquelles dues espelmes de cera vermella se n’havia adonat d’un fet que li havia passat inadvertit durant anys. Havia gastat banalment vint-i-tres anys del seu temps i, a aquestes alçades, se n’adonava que encara no era ningú. Vivia en un àtic vell al Raval de Barcelona. Les canonades rovellades es queixaven al sentir el cruixit del terra i els gemecs de les finestres que no tancaven. Un edifici de prostitutes i actors de segona de show barat i d’espectacles de varietats.

Enmig del rebombori nocturn de la púrria ressonava la remor del centre de la ciutat. Barcelona es planyia entre arquitectes modernistes, executius, propietaris i dames de l’alta societat. Tothom havia triat el seu destí. I malgrat això, les muses l’havien abandonat ja feia temps. No podia evitar tastar el gust amarg del fracàs a la llengua. Era època de canvi, de ressorgir, però les parets humides d’aquell àtic l’asfixiaven cada vegada més, i, al seu temps, cada vegada era més incapaç de sortir al món exterior.

Va fitar els ulls en el full en blanc que reposava sobre el rodet de la Underwood. La màquina també notava el pas del temps i les seves tecles cada vegada eren més dures i gastades. L’única companya després de tants anys el mirava amb un somriure burleta. Sabia perfectament que les màquines d’escriure no tenien ni ulls ni boca. Però va entreveure una fesomia en el metall gastat i escamós de l’estructura. Mica en mica s’anava transformant en una ganyota grollera i macabra.

La llum que s’escolava per la finestra havia adoptat un to grana amb pinzellades de violeta que tenyia l’habitació amb una llum fantasmagòrica. Va parpellejar dues vegades perquè els ulls s’acostumessin a aquella foscor purpúria. Es va tombar i va veure el pastís. S’havia convertit en una massa amorfa que regalimava tauleta avall fins al terra, com una llengua de quitrà que es despenjava des del plat, llepant les rajoles i pintant-les de fosc. Va fer un salt i es va enganxar al respatller de la cadira. La seva Underwood, companya de penes i alegries, continuava sondejant-lo amb un somriure maquiavèl•lic cada vegada més marcat que li deformava aquell rostre impossible que li havia quedat gravat a la ment.

Des dels racons sentia el xiuxiuejar dels ratolins, delectosos per endur-se un dels seus manuscrits rebregats per fer-se’n un niu. La massa viscosa s’acostava cada vegada més a la seva cadira, mentre sentia els ulls de la màquina d’escriure clavats a la nuca com petites agulles de gel.

Va notar que la cadira es començava a bellugar. Primerament va creuar-li la ment la imatge d’un ratolí creuant d’un costat a l’altra per sota dels seus peus però de sobte la cadira es va tornar a sacsejar. I un cop, i un altre. Va ser aleshores en què va adonar-se de que les potes de la cadira es movien soles. Es va agafar fortament a la taula en un acte reflex per no caure al terra. Però va endur-se’n amb ell tots els papers i les plomes que hi havia escampades. La tinta, en caure a terra, va lliscar fins a la gran taca fosca que, minuts abans havia estat un pastís d’aniversari. I les plomes van començar a enlairar-se en una espiral perfecte sobre el seu cap, passant fugaçment davant dels seus ulls escèptics.

El vent li bellugava els cabells frenèticament, absort per aquella gran espiral de papers i plomes. Les lletres sortien dels fulls, en frases ondulades que es cargolaven entre estilogràfiques. Paraules i paraules volaven davant seu. Les recordava. Cada una d’elles havia sortit de dins seu, un esquinç de la seva ànima. Recordava la seva trivialitat.

Finalment, les seves mans van cedir, després d’una llarga estona clavant les ungles en la fusta, i va topar amb la cara contra el terra. Quan va obrir els ulls, aquella llengua pèrfida i pútrida s’escolava entre els recons del seu cos i el devorava com els corcons la fusta. Òrgan a òrgan. Sentia el xiulet que fa la carn quan es crema i el dolor agut i gèlid de la pell quan s’esquinça. Finalment, tot es va tornar fosc enmig d’una espiral de paraules.

Quan va obrir els ulls, havia caigut de nassos al terra. S’havia fet fosc. Els sorolls nocturns del Raval començaven a lliscar per les obertures i les llums púrpures dels seus establiments entraven rebent per sota el marc de la finestra. Es va aixecar com va poder. Tenia el cos adolorit. No recordava quanta estona portava ajagut al terra com hi havia anat a parar. Tan sols veia passar imatges vertiginoses sobre pastissos desfets, fulls, frases, plomes. Les temples li palpitaven i es notava els ulls cansats. Es va fregar la cara amb les mans. Tot semblava al seu lloc. La seva màquina d’escriure, amb un full de paper reposant al rodet, les plomes, tinters i fulls escampats sobre l’escriptori. Res sortia de la normalitat. Sobre la tauleta hi havia un plat, que ell va pressuposar que era el del dinar i dues siluetes vermelles. Semblaven dues xifres. Potser un dos i un tres. No sabia d’on les devia haver tret, remenant els calaixos, es va dir.

Va estirar la cadira pel respatller i s’hi va asseure. Tot just aleshores va veure dues marques a ambdós costats del seient. Eren marques de les ungles de dues mans agafades fermament a la fusta. Cinc solcs blanquinosos sobre la fusta fosca, a cada costat.

Tot just en aquell moment es va asseure davant de la màquina d’escriure i va deixar que els seus dits es guiessin sols, mentre premien les tecles mig esborrades a tota velocitat, com si quelcom hagués de passar. Com si la calma de la nit s’hagués de veure interrompuda per algun afer insospitat.


Amelie Laugsap
http://amelielaugsaprules.blogspot.com