Sentia un desig incontrolable de plorar, altre cop, es va dir. Portava dies sense sortir de casa. No li havia fet falta fer el llit, ni apujar les persianes. Des d’aquella tarda restava ajaguda en aquell racó, duia la mateixa roba i el maquillatge corregut. Els dies semblaven curts, volaven sols. I, al mateix temps, cada hora se li feia eterna i se li clavava a la carn com milions d’agulles, esquinçant-la mica en mica, com aquell que no vol la cosa. Havia pensat en aixecar-se, potser tan sols per anar a buscar l’ampolla de whisky i deixar-se morta altre cop en aquell racó. Però el seu cos no li permetia. Notava la cara encarcarada i el cos adolorit. Una força superior l’obligava a restar asseguda en aquell racó tant ombrívol i deixar passar les hores, cada segon fent un esforç titànic per no pensar, per no plorar. Sabia que restar allí no era la solució, però va pensar que es vivia millor entre les ombres.
Amelie Laugsap
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Pobre de les persones que s'hagin sentit en aquesta situacio, encara que espero que sapiguen que l'alcohol no soluciona res... I a vegades, quedar-se al llit tampoc. Anims a tothom.
ResponderEliminarI a tu... a tu dir-te que ets increible, TOT.
...TOT, amb "t's" de T'estimo Tantissim... i ho saps, que mai et deixare sola (:
ResponderEliminar