Buidor

Ella no gosava mirar-lo als ulls. Tan sols veia les seves mans suaus sobre els seus genolls. Semblava tant calmat.. Estranyament calmat. Notava que la seva mirada se li clavava al damunt amb una calma i una passivitat pertorbadores. Intentava reunir coratge d’on no n’hi havia, com petits trossos de la barrera que l’ajudava a avançar a la vida i la protegia dels cops. Intentava parlar però li feia por. Obria la boca i no en sortia més que un alè de moribund. Ell la continuava mirant impassible i tan sols feia que tot el coratge reunit s’esfumés més ràpidament del que hauria pogut evitar.

Semblava que era incapaç de dir ni una sola paraula. I després de deixar-se dur per la seva covardia massa temps va notar que ell aixecava el cap per mirar cap al cel. Va deixar anar un sospir. Deixava de sentir el pes dels seus ulls sobre les seves espatlles.

- Per què em fas això? Per què ara has tornat?- va gosar dir finalment tancant els ulls.

Esperava que la resposta no arribés mai.

- No ho sé.

Tres paraules. Després de tant d’esforç per articular la frase la destrossava amb tres paraules. Era ridícul. Es sentia com un vaixell de paper al que l’aigua va menjant a poc a poc. Però ell feia volar una casa de palla amb una sola bocanada d’aire. No podia deixar les coses aquí. Li havia de dir. No podia ser intermitent a la seva vida. Era com si anés posant el dit dins la seva llaga mica en mica, maquiavèl•licament.

- Si vols tornar a la meva vida d’acord. Però si en vols marxar, marxa’n. Deixa de fer-me patir... Tornaràs?- va dir finalment tartamudejant.

Era cruel per part seva que tornés quan ja havia solucionat la seva vida i se n’havia refet. Va semblar que es pensava la resposta. L’aterrava pensar en qualsevol de les possibles respostes i el que això comportaria.

- No.

Va semblar que la seva veu era crua i contundent. Va ser com si li disparessin amb un revòlver al mig del pit. Potser no estava preparada per sentir-ho. Potser no és el que volia sentir.

- Estaràs millor sense mi.

Què volia dir això? Sentia un dolor agut al coll, estava a punt de plorar.

Ell es va aixecar i passant-li la mà per el pòmul va agafar la jaqueta i va marxar. Deixant un rastre al seu darrere. Una olor, un color, un halo. De sobte tot semblava més buit. Més fosc.





by: Amelie Laugsap