Arenes movedisses

N’estava farta de parlar de nostàlgia davant del seu reflex. Se n’havia afartat d’amagar-se a inhòspits racons de món durant hores deixant-se dur per la melancolia, i sentint com el temps l’acaronava però que era incapaç d’adonar-se del seu avanç com si estigués dins d’un estrany somni que no era capaç d’entendre. Tampoc aguantava passar-se hores i hores davant d’un full de paper deixant que la seva mà fes cas al seu subconscient, deixant que les paraules brollessin com petites gotes de sang des del seu interior, esquinçant-la i que, després d’exposar-se, un encenedor fes efímera l’existència d’aquelles làmines i, mica en mica, consumint-se en cendres, com ella mateixa, morissin grisenques enmig d’immundícia, com si no valguessin res. Com una paròdia d’ella mateixa, res no val. Enlloc no encaixa sinó entre ronya. No té clar què sent, no sap com interpretar els miratges fugaços que li creuen la ment, sent com si mica en mica s’anés enfonsant enmig d’arenes movedisses.



by: Amelie Laugsap