Records

Després de tant de temps, deixava que les hores passessin entre els seus ulls amb la velocitat vertiginosa. Semblava que no feia tant. Però lentament se n’adonava de que no podia aturar la marxa dels segons i que mica en mica, gota a gota, el temps s’escolava entre els seus dits, frenètics per aturar-ho. No volia que tot es convertís es un sac de records oblidats en un racó. No volia deixar d’olorar, escoltar, palpar. I sabia que el temps aniria ferint les seves vivències i que, mica en mica, àcidament es convertirien en una marca i res més. Que tots els sentiments serien freds, com els àpats que esperen ser devorats sobre unes tovalles blanques, mentre mica en mica tot es va esmorteint. Sabia que ella no podia fer-hi res, que encara que ho intentés tot acabava convertint-se en res i els detalls marxarien paulatinament. Però la força de no voler oblidar el que havia arribat a sentir entre aquelles quatre parets feia que lluités fins a panteixar contra formigó, plom. Contra tot allò inamovible. No li importava sangrar, ferir-se. Res importava. Però quan, entre esbufecs observava el seu voltant, un caos constant i asfixiant, s’adonava que havia perdut la causa, que per molt que fes mai no ho aconseguiria. Quan s’alçava, la seva ment volava entre aquell mar fosc de records. Sentia com l’adrenalina li cremava les venes. I anhelava trencar amb tot, res de nusos, murs. Res la retenia. Sentia com renaixia una i una altra vegada. Recordava mots. Mots i més mots. Sabia que no duraria. Aviat tornaria a deixar-se dur per aquelles ombres fosques que l’assetjaven. Fantasmes fugissers. Tot eren fantasmes. Tot eren records. Com si mai els hagués viscut, fotogrames d’una vida aliena.