P***

Ara, lluny d’allà encara ho tenia menys clar. Ell li havia parlat d’ideals. De trencar amb tot, de viure com sempre havia volgut. Ella sabia que mai havia estat capaç de deixar-ho tot. Sabia que el pes d’aquelles estúpides directrius sempre es recolzaria en les seves espatlles. I que, tot i no estar escrites, tothom les tenia presents, corrien més ràpides que la pólvora, es filtraven millor que l’aigua, s’encomanaven més que la nostàlgia. I ella, covarda, no les ometia pas. No era com volia ser, diferent. Era poruga, callada. Anisava amb totes les seves forces bordar-li a la cara al món i donar-li la volta a tot. Aixecar admiracions, trencar barreres. Però per sobre de tot, temia els comentaris corrosius d’aquells infeliços que, igual que ella, pretenen passar-se la vida atrapats dins la societat, com autòmats programats per un manual d’instruccions morals. I que es deixaven asfixiar per paraules soltes, per mirades buides, per el soroll dels engranatges del seus òrgans. I que finalment, després de contenir-se durant segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, anys, després d’una vida, tot s’acabava en un esbufec lleuger com una ploma, més fugaç que els somnis, fets d’un material més fràgil que el vidre. Ella anhelava fer-li cas, anhelava volar. I deixar-los estar, desfer-se dels braços mecanitzats d’aquells semi-homínids que l’estiraven cap a l’abisme, cap entremig d’un núvol d’éssers en pena, atrapats en una tela d’aranya d’alumini i formigó. Volia deixar-se endur per les seves paraules, deixar-ho estar tot, tan absurd... i que, entre els seus braços donessin l’esquena al món, que caminessin tots dos sols pel marge del camí, que fossin el que no havien de ser. Volia infringir les regles.